Anava en calça curta i gorra musca, que és una mena de barretina morada; jo no havia vist mai ningú amb barretina fora dels camàlics de Barcelona, que la duien d’un vermell viu. S’alçà de la cadira baixa, on s’estava arrupit amb els palmells estesos de cara al foc; dret, impressionava per la seva estatura i corpulència. Als ulls, blavosos, tenia com un tel; després vam saber que se li havien fet cataractes. Tenia vuitanta-nou anys, ens digué, i ja no anava a les feines del defora; no pas pels anys, sinó per les cataractes.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956]), pàg. 197

Ara ell ho tocava amb les mans: l’olor de codonyers, de llimoneres, vessava pertot. Una nova vida poncellava dins cada branca, brostava esplèndida onsevulla que mirés, també a les galtes enceses de la viuda Sampol, als seus ulls humits, quasi marítims, i a les formes que encobrien les sedes i el tafetà amusc pàl·lid del seu vestit.

Carme Riera, Dins el darrer blau (Barcelona: Destino, 1994)