A l’altra banda del pont, l’embús de trànsit era encara més compacte, rius de cotxes entrant i sortint que a penes es movien uns metres i els semàfors constantment els retenien com un assut doble retindria dos corrents encarats, Salvador fa molt de temps que no ha transitat amb cotxe pels carrers de València ni de cap altra ciutat i mai s’havia trobat en hores i punts com aquest, és hora punta, comentà Teodor com a cosa evident i sabuda, però ell no coneix l’experiència d’aquesta forma petita de l’absurd, no entén per què tants vehicles han d’eixir pel mateix lloc i a la mateixa hora que pareix que ha d’entrar-ne un nombre equivalent, si no és que hi ha tanta població que viu fora de la ciutat i treballa dins com població que viu dins i treballa fora, com si no fóra possible que els qui viuen dins treballaren dins i els qui viuen fora treballaren fora, el món seria llavors molt més tranquil i reposat.

Joan F. Mira, Purgatori (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 50