Per altra part, en la meua més que probable ingenuïtat, jo em pensava que el nostre nacionalisme perifèric tan sols podria adquirir un cert cos a través d’un partit polític propi que tendira a ser majoritari. No entrava dins del meu cap que l’estratègia nacionalista més encertada —anys i panys utilitzada, tot siga dit de passada— consistira a donar suport a un partit majoritari espanyol i alhora a promocionar grupuscles radicals, com tu fas.

Ignasi Mora, «Tercera carta a Eliseu Climent» (Avui, 29 de gener del 2001)

No és veritat que hi hagi hagut aquesta immersió. Ho dic així de clar i català, perquè en tinc proves reals que els poden explicar mestres que treballen a la perifèria de Barcelona i en altres llocs, on es falsegen les estadístiques que després s’exhibeixen. I tot i així, durant anys i panys hem mantingut discussions absurdes —a més de falses— sobre la desaparició del castellà a les aules. Ens agrada el divan, sí, i per això comencem per explicar mentides al metge, vejam si d’aquesta manera la teràpia s’allargassa.

Agustí Colomines i Companys, «La síndrome Woody Allen» (Lletres, setembre/octubre 2003)