Ens obsessionem a construir, treballar, divertir-nos, justificar-nos, perquè ens pensem que aquestes coses omplen la nostra existència. Volem fer, fer i fer, i ens descuidem de ser, que és l’únic privilegi del breu llampec d’una vida humana. Tenim por i angoixa, una angoixa eterna com l’univers. Ens fa pànic l’avorriment. L’equivocació més gran: l’avorriment conscient és la forma més elevada i madura de la saviesa. I és l’únic luxe autèntic. Perdre el temps, buscant el temps perdut.

F. Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri (Barcelona: La Magrana, 2004), pàg. 68

Al pis hi havia un gran silenci —un d’aquells silencis de poble absoluts, definitius, que a mi em causen una sensació d’angoixa, de desemparament. Aquests silencis, sòlids, massissos, són, de tota manera, molt útils a les persones —escasses— que els poden resistir, perquè arriben a produir una sensació física precisa de la petitesa de l’home sobre la terra. Davant d’aquests murs grisos, no hi valen vel·leitats vanitoses o pedantesques. Murs infrangibles. Enmig del soroll, l’home se sent fort. Davant del silenci, descobreix la seva inanitat i la seva petitesa aclaparadores.

Josep Pla, El carrer Estret (1951), dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968), pàg. 606