Es va convertir en la dissenyadora més jove de la passarel·la. «La recepta de l’èxit és sort i treball», sospira. També hi ha ajudat el seu entorn familiar. «El meu pare és argentí de pares italians i la meva mare, argentina de pares holandesos. Ella és qui més m’ha influït: era majorista de roba italiana i em portava a les fires». Si alguna cosa ha copiat de la seva mare és el ritme. «No m’agrada el glamur. Vaig a la meva. Treballar ja m’ocupa molt de temps. I si he de sortir de festa, m’ajunto amb les meves amigues, que no tenen res a veure amb la moda. Tampoc no vaig a comprar roba, em falten hores!

Krizia Robustella entrevistada per Marc Serena, «Viure de la roba i no comprar-ne» (Público, 31 de gener del 2011)

—Vosté explique tot el que sap que el secretari ja ho escriurà.
   I Xacarita digué que la vesprada anterior, just que tornava cap a casa de fer la seua tanda de guarda, va veure que eixia fum de la ximenera de la caseta de camp de Camallonga, no molt lluny del lloc on hi havia hagut l’accident, senyor jutge. I això quina importància tenia, senyor Tomàs? Doncs que li havia estranyat un poc, que amb aquell oratge dels dimonis que feia, no eren hores d’estar-se al bancal. Encara que, si volia que li diguera la veritat, tampoc no li havia donat massa importància, perquè eixe Camallonga, si el coneguera vosté, sempre va a la seua.

Joan Olivares, L’estrep (València: Tres i Quatre, 2005)