Els convidats van lamentar la notícia, alguns d’ells, els més amics, es van enfadar, li van dir que s’equivocava, que ara era el millor moment per tornar a crear, per superar les pors i les incerteses, però la Jenny es va mostrar inflexible, No, nois, ho tinc molt clar: ara s’obre un nou període, i sé millor que mai què em demana la vida. Ens has aixafat la guitarra, va dir algú, i ella es va encongir d’espatlles.

Àngel Burgas, Adéu (Barcelona: Proa, 2002)

I vaig tornar a l’hostal —oh, aquella olor de linòleum lleugerament escalfat!—, on vaig trobar el nord-irlandès al llit amb la seva nòvia; havien pensat que jo trigaria més a tornar; els vaig dir que no em fessin cas, que estava esgotat, que dormiria ben aviat i que tot seguit ells podrien fer el que volguessin, per mi que no es tallessin ni un pèl, però massa tard, ja els havia aixafat la guitarra i ella va decidir marxar.
   I, al cap d’unes setmanes, jo també.

Matthew Tree, Memòries! 1974-1989. Dels 15 als 30 anys. Londres-Barcelona (Barcelona: Columna, 2004)