Mon pare s’estava posant la jaqueta. Vaig abraçar-me a ell i als seus braços vaig començar a plorar. No em digué res. Em besà als cabells mentre jo sanglotava amb el cap repenjat sobre la seva espatlla. Vam anar cap a la cabina. Va esperar que em dutxés i em posés la camisa de dormir. Sense preguntar-me res em digué que em colgués. Després em va acotxar, es va asseure al meu costat i va agafar la meva mà entre les seves, com quan era petita i em despertava d’un malson. No sé quant de temps va passar fins que em vaig adormir.

Carme Riera, La meitat de l’ànima (Barcelona: Proa, 2004)

Tornava a llegir el que ja havien vist els seus ulls, però no entenia ni una sola paraula. Rellegia en una franca inèrcia… i, finalment, abandonà Rosamond Lehman. Es va repapar més en la butaca, però en mirar d’esma el rellotge reaccionà sobtadament: «No; si ara ja m’adormo, què faré a la nit?» Però no li valgué. Notava com si estigués baldada. Què faria, doncs? Si no tenia ganes de llegir, què podria fer? Com podria matar el temps?… Si sortia, on anar?

Francesc Trabal, Temperatura (1947)