És molt possible que a això contesti la FAI amb una d’aquelles bravates seves tan característiques. A observacions tan justes i serenes com aquesta, ha contestat altres vegades de la manera que diem. Aquestes contestacions, però, no solament no diuen res, sinó que palesen definitivament el sistema de la nostra organització anarquista. Hi ha una sentència catalana que diu que «a so de timbals no s’agafen llebres». Si la Federació Anarquista Ibèrica, tal com s’ha dit i es diu repetidament, no és un simple agent de la política reaccionària —cosa que costa de creure per ésser excessivament vergonyosa—, ha badat d’una manera escandalosa en la tàctica seguida per a la realització dels seus ideals.

Irene Polo, «Davant la trista vaga de la construcció: la caiguda dels ullals de la FAI» (L’Opinió, 19 d’abril del 1933), reproduït a La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 149