Mira que si ho fos! Quina xamba, després de tants anys! No me’n sé avenir i no he parat de donar-hi tombs tota la nit. Per això torno, per assegurar-me’n. Però sense córrer, que la carretera s’enfila una mala cosa i no val a badar. A poc a poc i bona lletra, que deia ell; només segona i ara un punt de tercera per aquestes llaçades que no s’acaben mai. Podria estrafer l’expressió de Bernardo Atxaga, a Obabakoak, i dir que de Pandicosa als banys hi ha un cony de vuit quilòmetres i dos-cents noranta-sis revolts, m’ho invento, però segur que la mitjana en dóna un cada trenta metres.

Isidor Cònsul, Ànima de bolero (Barcelona: Empúries, 2009)

Una altra cosa és la meta. L’anar fent, el poc a poc i bona lletra, el qui dies passa anys empeny que us heu trobat d’entrada, són refranys que solen ser menyspreats en èpoques de vaques grasses, revestits d’una tonalitat negativa que en realitat no tenen ni han pretès tenir mai. En realitat són dites que es basen en una filosofia de l’existència governada per la incertesa de l’avenir, per la precarietat de la vida i per la impredictibilitat del futur, circumstàncies que condemnen la humanitat a un estat permanent d’insegura provisionalitat. Hem vingut a aquest món no pas necessàriament a patir però fonamentalment a sobreviure. I com que, si ho aconseguim, tampoc no hi serem eternament, fóra recomanable aplicar la màxima del carpe diem amb una certa contenció ètica i moderació d’esperit. Res més, que no és pas poc.

Carles Ribera, «Qui dies passa, anys empeny (i encara gràcies)» (Presència, 30 de desembre del 2011)