—Per què sempre t’has de creure tan estupenda?
   —Perquè ho sóc —diu sa germana, amb convicció. I afegeix:— En aquesta vida, o et creus perfecta o et creus una merda. No hi ha terme mitjà.
   —Doncs quina gràcia.
   —Exacte —respon la Sònia, resolta—. Aquesta és la gràcia, o blanc, o negre. —S’aixeca i s’espolsa unes molles inexistents dels pantalons foscos, s’asseu un altre cop.— Posats a escollir, prefereixo creure’m la reina del mambo.
   —Encara que no ho siguis?
   —Doncs, és clar. No em canviaria per ningú, la veritat.

M. Mercè Cuartiella, L’afer marsellès (Barcelona: Ara Llibres, 2014)

El seu entusiasme de nouvingut, ho notàvem, atabalava algun dels nois que eren de la mateixa edat que ell i, per guanyar-se la seva aprovació, saltava a l’aigua fent la bomba a prop nostre. No sabíem si ho feia per riure o si volia provocar-nos i buscar brega —els castellans l’haurien ajudat a la més mínima insinuació. De cop nedava fins al mig de la piscina, al lloc més fondo, es treia el banyador i l’ensenyava enlaire, com un trofeu. Les noies xisclaven. Les mares s’escandalitzaven. Els nens catalans i castellans rèiem alhora. El vigilant de les piscines li cridava l’alto amb un xiulet. En Fabregó, aleshores, era el rei del mambo.

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011)