Ha cessat de ploure. I en la nuvolada que dies ha ho entenebreix tot s’ha fet un estrip, i per aquest estrip s’escapa una ullada de sol ponent, un sol esblaimat, trist, esgrogueït; un sol d’hivern a les acaballes del dia. I, en el cel, s’ha fet el miracle de l’arc de sant Martí, que ens encisa perquè ens sembla un auguri de bonança.

Jordi Vallès, «Notes del camp de Bram» (desembre del 1939), dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili, a cura de Quim Torra (Barcelona: Acontravent, 2009), pàg. 110

Parlar de set colors senzillament és una simplificació útil que podem entendre, però si agafem una imatge de l’arc de Sant Martí i observem atentament la seqüència de colors, de seguida notarem el problema: és molt difícil determinar quan començar un color i quan acaba l’altre. El motiu, òbviament, és que no tenim colors individuals, sinó una gradació de tots ells. I això és perquè, com que les gotes d’aigua són rodones, la llum es difracta en tots els angles possibles. L’arc de Sant Martí no té set colors. En realitat té tots els colors possibles!

Daniel Closa i Autet, 100 mites de la ciència (Valls: Cossetània, 2010), pàg. 175