El seu posat [de Pere Calders] denotava insistència a passar inadvertit: seia en un cantó, una mica com si estigués a la gatzoneta, contestant els abrandaments destructors dels més joves —Carandell, Perich, Saladrigas i una servidora— amb un gest molt correcte d’enteniment i amb to de veu rítmica i mesurada. «Això que vostè diu és molt simpàtic, però…» A mi aquest «simpàtic» i aquest «però» em posaven francament nerviosa. Era la primera vegada que algú qualificava així la meva irritada passió contra els batibulls culturals d’aquí, i això em sorprenia i m’atabalava perquè, sovint, la gent censura la nostra impertinència, o bé ens mira amb reticent paternalisme, tot exclamant amb els ulls: «Ja els passarà, pobrets, encara són joves», cosa que m’esperona la iniciativa polèmica.

Montserrat Roig, «Pere Calders i el seu món» (Serra d’Or, juny del 1971), reproduït a Retrats paral·lels/1 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975), pàg. 42