Ho sabien els catalans en massa [que mossèn Cinto estava greu], i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també pels rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca, i que la gent s’anava comunicant arreu, a cau d’orella.

Gaziel, «L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)», Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. I (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 174