Tot això no m’agradava. No m’agradava res de mi, passat, present ni futur, en aquell moment. I ara i aquí, d’aquella època fosca, conservo una part d’esta autodestrucció que se’m va fer durícia i, en certes ocasions, no m’importa res del que em pugue passar i sovint la sospita amenaçadora, com la veueta d’un pertorbat mental xiuxiuejant-me a l’orella que la gent ves si no queda amb mi per obligació, pel factor pena que pugue desencadenar saber que estic malalta, i que a sobre no es pot quedar embarassada, pobreta, i ara a vore com li dic que jo sí.

Maria Climent, Gina (Barcelona: L’Altra, 2019)

   —Gelats, en teniu, madona?
   —Ves si no n’he de tenir, gran noningú! Cap com aquesta! Au, obri sa gelera i agafa’l, que estàs com aturat! Hi ha polos de taronja, de llimona… Bombón mallorquín… Es cortes los he acabats, però tenc per mi que deu quedar qualque creasión sincuentaisiete…
   —I en això, què li deis?, li deman mostrant amb el dit un distribuïdor de xiclets que hi ha damunt del mostrador.
   —Idò, i que trobes que li he de dir, betzol! Duble-duble! Que te penses que no en sé, de lletra, jo? Vaig anar a costura!

Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Barcelona: L’Avenç, 2007)