Definició
1 Viu plaer de l’ànim o dels sentits.
Els delits del món. Trobar delit en el treball.
2 Ànim que es té a fer quelcom que requereix un esforç.
Començaren la pujada amb un gran delit, però les forces els van flaquejar al cap de poca estona. No tinc delit per a fer res.
Etimologia
Del llatí delectus, derivat de delicĕre, ‘atreure’. Més mots de la mateixa família són adelitar-se, diletant, delectació i delícia.
Usos
S’ha dit més d’una vegada (i ho va advertir Joan Sales ben d’hora) que [Joan] Coromines és un dels escriptors moderns més subtils, agradables i primmirats: utilitza personalment i amb gran complaença aquelles paraules que coneix del seu vagar pel món dels pastors i els pescadors, per les muntanyes, les valls i els rius de tota la terra catalana. A part això, els seus diccionaris són literalment farcits de versos, que cita sovint pel simple delit d’assaborir-los. Algun cop els versos són d’ell mateix i confia que el lector ho detectarà.
Joan Solà, «Coromines, cent anys de poesia» (Avui, 17 de març del 2005)Al delit de caminar s’hi afegeix el delit d’aturar-se. Hom pot sentir-se orgullós —ingènuament orgullós— de les grans caminades que ha fet, quan les cames i la manxa del pit responien, naturalment. És la part més purament esportiva de caminar. Per damunt hi ha la satisfacció d’haver resolt correctament un itinerari complicat.
Albert Jané, Els camins irresolts (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986), pàg. 11