Al final, el pis continuava sent barat, no era luxós, però hi havia claror i feia olor de net. Fins i tot els amics se’n sorprenien, en visitar-nos, després d’haver travessat el pati ple de motocarros espatllats, ferralla inútil i una pila de malendreços. Els semblava impossible que més enllà de tot això hi pogués haver una casa habitable. I malgrat tot, sempre hi havia algun amic d’en Cesare a la cambra de convidats, era un pis ple de vida.

Vicenç Villatoro, Tren a Maratea (Barcelona: Proa, 2022)

La bústia se’m menja algunes cartes i d’altres les fa desaparèixer. Està molt emprenyada i no sé com convèncer-la que ella sempre serà la meva preferida i que, malgrat tot, encara la necessito. Molt. Encara que només sigui perquè l’entrada de l’edifici faci goig.

Raquel Casas Agustí, «La bústia», dins Balcons que escupen mitges (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2018), pàg. 76