Raquel Casas Agustí

La bústia se’m menja les cartes. No és que en rebi gaires, però m’agradaria comprovar les factures de tant en tant.

Està emprenyada; diu que ja no li faig cas, que ja no la miro com abans. Que prefereixo el correu electrònic, que em passo el dia mirant-lo al mòbil i també a l’ordinador. I que a sobre en tinc més d’un. Que això no pot ser i que me’n vagi a fer la mà. Que s’ha acabat agafar-me les cartes. Que se les està cruspint totes, excepte les multes de trànsit. Aquestes les hi posa a la bústia del veí del 4t 1a perquè aquell paio manega i a més s’ha fet amiga de la seva bústia daurada; que no li ve d’aquí, em diu, que les pagui ell, que m’està fent un favor.

La bústia se’m menja algunes cartes i d’altres les fa desaparèixer. Està molt emprenyada i no sé com convèncer-la que ella sempre serà la meva preferida i que, malgrat tot, encara la necessito. Molt. Encara que només sigui perquè l’entrada de l’edifici faci goig.

Raquel Casas Agustí, Balcons que escupen mitges
(Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2018), pàg. 76