Josep M. Espinàs

S’ha suïcidat un home que havia d’entrar a la presó. ¿Ha preferit morir a patir una llarga reclusió? És només una hipòtesi, però jo penso que s’hauria suïcidat igual, encara que hagués hagut d’estar-s’hi un mes. Perquè el problema devia ser haver de passar aquella porta.

Tenia 53 anys. Dotze anys abans, el 1995, era porter d’una discoteca, i barallant-se amb un noi li va trencar quatre dents. Des d’aquell dia va ser objecte d’un procés judicial complicat, interminable. Fins al 2001 no va arribar la sentència. Després, més tràmits, recursos, la mateixa Audiència proposava un indult parcial perquè l’home no hagués d’ingressar a la presó. Però va passar més temps, i l’apatia judicial no va permetre arreglar res. Al cap de 12 anys, l’advocat li diu que no hi ha res a fer, que la presó l’espera. Tres dies després se suïcida.

Això m’ha fet pensar en un cas que vaig viure personalment, quan era jove i vaig fer durant tres o quatre anys d’advocat. Em va tocar defensar, d’ofici, un home jove, devia tenir uns 27 o 28 anys. L’acusaven d’haver agafat una peça de roba d’una camioneta… quan tenia 17 anys, si no m’equivoco. A la plaça de Sant Agustí Vell de Barcelona. No es va poder evitar que el fessin seure al banc dels acusats. Afortunadament, des del punt de vista judicial, el cas es va resoldre bé. Però aquell noi ja era un home quan el jutjaven, s’havia casat, tenia un fill i una feina modesta però honorable en una empresa. La dona, els companys de feina, ignoraven aquella ximpleria d’un passat llunyà. Ell havia aconseguit esborrar-la. Era una altra persona. Però per aquella peça de teixit, de més de 10 anys enrere, havia de patir una humiliació pública indecent. Aquesta és la paraula: indecent.

¡Quina semblança amb el cas de l’home que per haver trencat quatre dents l’any 1995 s’ha de veure empresonat el 2007! Aquest també s’havia rehabilitat, havia pagat la indemnització a la víctima de la seva agressió, estava pagant la hipoteca d’una casa… i la seva filla, que era molt petita aquell any 1995, ara té 17 anys.

Anatole France parla de «la calmosa justícia». Si tan calmosa és, és que ja no és justícia. És un escàndol. Escàndol en el sentit literal de la paraula. Quan els tribunals de justícia condemnen un home per un petit delicte comès quan era noi, o quan —pitjor encara— volen ficar-lo a la presó, la decisió és escandalosa: «Ofèn els sentiments morals i la consciència».

Publicat originàriament a El Periódico, 8 de març del 2007