No tenia ni idea de com s’ho havia fet la seva dona per ensumar que feia temps que s’entenia amb la llevadora del poble i que quan arribava tard a casa dient que s’havia hagut de quedar a la consulta era una llufa. Dos cops a la setmana com a mínim les cuixes fresques i la pitrera eixerida de l’Ersilia Locuratolo, llevadora, el consolaven dels patiments quotidians, però ben poca gent n’estava al corrent.

Andrea Camilleri, L’òpera de Vigata (Barcelona: Edicions 62, 2004), traducció de Pau Vidal, pàg. 94