Xavier Farré

Sempre hi havia una sessió de dues
pel·lícules tots els caps de setmana.
Un hàbit que redundava en l’afany
de ficció. Una sòrdida sortida.
L’únic lloc que al poble tenia cues,
que s’estenien talment una plana.
I sempre en qualsevol moment de l’any
els habitants anaven a la crida.
Molts cops, quan era hivern, saltaven crues
gotes que ens atacaven amb insana
força. I no ens servava ja cap plany,
no sabíem com la dissort s’amida.
Arrenglerant tots els balcons traspues
suor, com abrigat en gec de llana.
Malgrat la forta por no tens cap dany,
però la cara se’t queda esmarrida.
Et sents tot amarat, el cos són pues,
d’esma intentes agafar la barana,
rellisques, potser és un mal averany,
en surts il·lès, no et queda cap ferida.
I et veus talment igual que unes gódues
arrencades per ornar una llosana.
Fora d’un àmbit que no li pertany
i sense opció a una digna fugida.
Un altre cop recordes, com corrues
de viatgers que esperen a l’andana
un tren que representarà un engany,
el que per a tu era una mentida:
el veus com a través de filempues,
un món que era talment una capçana
del qual només podies treure un guany:
amagar-te en la ficció i en la vida.

Xavier Farré, Retorns de l’est. Tria de poemes 1990-2001 (Tarragona: Arola, 2005)