A fora ja trencava l’alba. La blavor del dia començava a entrar per la finestra, filtrant-se per les cretlles dels porticons. Tenia ganes de rentar el seu cos nu, potser d’anar al bany ritual a capbussar-se i practicar set ablucions per mirar de purificar també la seva ànima en el dia que despuntava.
   Sentia que no havia acabat de descabdellar el seu pensament: potser el nostre món no coneixerà cap ordre fins al dia que expiri el darrer ésser humà que el pobla. Aleshores només trepitjaran la terra, amb passes més o menys feixugues, els animals dotats de potes. Caminaran per prats i roquissars, enfonsaran el morro als rius. Un emmudiment etern regnarà per tot arreu.

Leib Ròkhman, A passes cegues per la terra (Barcelona: Club Editor, 2023), traducció de l’ídix de Joan Ferrarons, pàg. 779

La porta cedí amb dificultat. Per la cretlla estreta va sortir una franja de llum que li ratllà la cara. A sota un gat tragué el cap i s’aturà, deixant només la seva cua llarga i dreta dins la cuina. No va trigar a refregar-se-li a les cames, per sobre les sabates, amb un marrameu allargat. X. va obrir més la porta, que grinyolà lleument. Es va mossegar els llavis. Un ventijol travessà l’obertura i li bufà a la cara. Hi va ficar el cap, prement les galtes, per mirar a dins.

Leib Ròkhman, A passes cegues per la terra, traducció de Joan Ferrarons, pàg. 36