Pot molt ben ésser que l’origen d’aquest mot compost tan expressiu [somiatruites] sigui Qui té fam somia truites, una dita que trobem sobretot en autors de començament de segle XX, al costat de les variants Qui té gana somia truites i Qui té gana somia pa. El paremiòleg Sebastià Farnés, que recull aquests refranys, diu: «La frase somiar truites és vulgaríssima per indicar que es fuig de la realitat en ales del desig propi». Al costat de somiar truites, trobem somiar rollos, amb el mateix significat.

Hi ha encara una qüestió ortogràfica. Tot i que els diccionaris accepten somiar i somniar, el DIEC tan sols admet la forma somiatruites. Coromines ho beneeix i, a més, critica durament els correctors que —segons ell— obligaven a escriure somniar. Tanmateix, el diccionari Alcover-Moll dóna prioritat a somniatruites i els nostres escriptors, en el curs del temps, han fet servir totes dues formes. Filant prim, trobem emprat somniatruites deu anys abans (1882) que no pas somiatruites.

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles (Barcelona: Rosa dels Vents, 2023)

ℵ

La dona —crec modestament— és més presentista que l’home, està més que l’home en els successius moments de la vida. Els homes passem la major part de l’existència en aventures futuristes o passatistes —i en poca cosa més. La dona és menys somniatruites, està més arrelada en el present.

Josep Pla, «Reaparició del presentisme: el retour d’âge», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino, 1973), pàg. 493