En una altra cel·la hi ha com un petit armari practicat dins el gruix del mur, que dóna a l’exterior però es pot obrir des de dins. Jo sentia com una brunzidera semblant a la que fa el blat quan el passen per un sedàs; i tan aviat la sentia lluny com al meu costat mateix, gairebé a cau d’orella. Se m’acut d’obrir el porticó d’aquest armariet, un porticó d’un pam quadrat a penes i d’una fusta ja molt corcada; i vet aquí la clau del misteri: allò és una cavitat obrada expressament perquè les abelles hi facin rusc. Les bestioles segueixen treballant com si res, indiferents als nostres daltabaixos; ¡l’armariet és ple de mel! El seu zumzeig, ara que sé que són elles, em fa companyia en aquell silenci durant les llargues hores que passo al monestir.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956])