El dia de la ‘nit dels museus’, ves per on, visito un museu, que no deu ser ben bé un museu, perquè s’anomena ‘centre de cultura’, però que també obre fins a la una, i l’entrada és gratuïta, com explica el fulletó. Entre els visitants de quarts d’onze hi ha molta patilla, molt de mostatxo (que ara torna) i molt de lector de suplement d’Elpaís, així que cuito a enfundar-me l’afectació de les grans ocasions per fer-hi una mica de joc: que es noti que una servidora no es moca amb mitja màniga.

Marta Rojals, No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015)

Cal subratllar que, quan la ciutat només s’havia escampat a mitges per l’Eixample, la Portaferrissa pertanyia a la zona del comerç de categoria. «La Innovación», botiga de modes, comptava amb la millor clientela femenina. Que, de vegades, li era infidel, i acudia a altres botigues molt acreditades del mateix ram, no gaire lluny de la Portaferrissa, molt singularment retolades «La Física» i «La Filosofía»… La Barcelona de la meva infantesa era així: en matèria de noms de botigues, no es mocava amb mitja mànega.

Sempronio, Taula de cafè. Cròniques barcelonines (Barcelona: Selecta, 1989), pàg. 221