Antoni Llull Martí

El mot ca, descendent del llatí canis, era el nom que per tot allà on es parlava la llengua catalana es donava en temps antic a aquest animalet tan simpàtic, però per devers el segle XIV començà a usar-se a alguns llocs el mot gos, que acabà substituint el clàssic ca en una gran part del domini lingüístic. Sembla que gos, com el llenguadocià gous, sortí de la veu usada per cridar l’animal, com el nostre cus, sobre el que es formaren cussa i cussó. Sortosament, a les Illes, i alguns llocs del Principat, hem conservat la denominació clàssica, la més antiga, que hagués estat una pena que hagués deixat d’esser usada en la nostra llengua.

També en castellà hi hagué una substitució de can per perro, vocable exclusiu d’aqueixa llengua, i que probablement prové de la veu prrr o brrr amb la qual els pastors cridaven el ca guardià perquè posàs ordre en el ramat. També s’usava perro com a terme despectiu per insultar qualcú, sobretot els sarraïns, heretges i soldats enemics, i perra era un dels pitjors insults per a una dona, com també ho era i ho és encara el nom de la cussa en anglès, bitch, mot usat també en la locució son of a bitch ‘fill de puta’. Així mateix és gros, que el nom d’un dels animals més simpàtics i feels hagi estat i sigui usat com a insult!

Una curiositat lingüística és que en el mallorquí dels segles XIX i el XX s’hagi usat (potser encara qualcú l’usa) la forma castellana perro (pronunciada amb la e oberta: pèrro), per referir-se a una situació molt dolenta, com havia passada una nit de perros, expressió usada per mossèn Alcover a les seves rondalles, i també es diu o es deia quina vida més perra, i donar-se a perros volia dir estar molt enrabiat per una cosa a la qual no es podia posar remei. Solia usar-se en condicional, parlant de qualcú que estava molt empipat: s’hauria donat a perros. Record haver-ho sentit dir a persones majors quan jo era jove. Això deu venir del castellà darse a perros, per ‘desesperar-se’, però també en italià hi trobam una expressió idèntica: darsi a’ cani. També es diu en castellà humor de perros i tiempo de perros i perro mundo. Una pel·lícula italiana que per devers els anys seixanta tingué molt d’èxit es deia Mondo cane, una mena de documental dels dois i perreries que fan els humans de distintes parts del món.

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules. Defensa de la llengua,
etimologia, història, curiositats (Palma: Documenta Balear, 2009), pàg. 106