ROSER MATHEU

(Barcelona 1892 – 1986)

Poeta i biògrafa, Matheu espera encara la vindicació crítica que la seva lírica, competent i sensible, es mereix. La figura paterna de Francesc Matheu (prohom de la Renaixença) li va assegurar una sòlida formació cultural si bé no li va posar fàcil una vocació poètica, que eclosiona en guanyar els Jocs Florals de Barcelona (1932). El preciosisme carnerià i l’intel·lectualisme enfrontat amb els sentits, propi de Riba, es combinen a La carena (1933) —com es pot veure a «De què em serveixes…»—, sense oblidar temes familiars que reprendrà a Poema de la filla (1949). Després de Cançons de setembre (1936), amb peces sobre l’amor sentit i desenganyat que comencen a assajar un vers polimètric proper a Sagarra, publicarà un volum terrible sobre l’angoixa i la gana en temps de guerra, Poema de la fam (1952), al qual pertany «Com, en ser nit…» (on també ressona el Nabí). Un petit tast dels tretze llibres inèdits posteriors seria recollit a Miscel·lània poètica (1982).

Poema de la fam (fragment)

VII

Com, en ser nit, dintre la casa
els llums s’apaguen un a un
i a la llar queda sols una rogenca brasa
que redueix la visió a un punt;
així en la nit que visc, impietosa,
dins ma casa de llàgrima i de clam
tota flama s’és fosa,
i sols queda als meus peus la brasa de la fam.

Abans, al ple del dia,
mida, i forma i colors assaboria
amb l’esguard net de dubte i de neguit;
i heus aquí com jo tenia
el món imaginat i definit.
El cel, un sostre blau on l’ala topa;
el núvol, a la corda del vent estès llençol;
el mar, un verd licor dins una immensa copa
amb escuma de perles i de sol.
La terra, bella estesa de delícies,
ritme d’infantaments —brotons i nius—,
a flor de pell, en ondulants carícies,
pessigolleig d’argent de fonts i rius.

Damunt el son de minerals compactes,
l’ocell acolorit i envernissat,
i el riure de les cataractes
estripant verds de cor inviolat.
Formiguejant damunt la viva crosta,
cent mil colors de pell
que de trenc d’alba fins a toc de posta
malden amb la pregunta i la resposta,
llançadores del cor i del cervell.
I enllà dels horitzons, marcant un límit,
la xemeneia fumejant del món,
muntanya inaccessible al petjar tímid
que mai ningú li ha conegut el front.
Massís que d’un igual no s’agermana,
poderós de misteri i soledat
que té al sòcol la llarga caravana
ratllant de fosc el blanc immaculat.
Quan aquest nom al llavi se m’esqueia,
el mapa s’enfosquia d’una ombra de safir;
només, brillant, la blanca xemeneia
d’on mai s’aixecaria humà respir.

Així era la meva geografia
simplificada dins el pensament,
segur de retrobar-hi cada dia
cada cosa al seu lloc, impertorbablement.

Tu, brasa de la fam, roent desvari,
m’has desfet aquest món, en projectar-hi
la teva lluïssor d’ombres i crims;
ara miro la mar com un buidat aquari,
la terra com un erm amb oasis de llimbs.
Al blau més alt, penjant de claus d’estrelles,
garlandes de collites en forcs d’encantament,
i una rata pinyada damunt d’elles,
obrint un ample d’ales que tapa el firmament.
Un puntet blau ha mort dins l’ombra:
és l’última lluerna, l’últim recer de goig;
i crineres i lloms fugen sens nombre,
a grans bots enfollits, enribetats de roig.
I la teva claror que recrema l’entranya
—únic fanal per a l’únic camí—
il·lumina només una muntanya
d’inaccessible pa, d’un alt que no té fi.

Anem, desesperada caravana meva,
amb cordes d’impossible entrelligats els flancs;
deler, neguit, tant si plou com si neva,
a l’esforç sense treva
per marcar amb els deu dits somniats esvorancs.
Aprofitem-nos de l’horrible guia
—el temps no marca ja la nit ni el dia—:
la muntanya, un reflex d’obsessionat vermell;
d’un betum de follia
s’enllefisquen les puntes del cabell.
La tenebra ha engolit platja i altura;
només el pa, només el pa perdura,
dret, dins l’abís pregon.
Brasa cruel, ah!, dura, dura,
quan tu t’apaguis s’apagarà el món.
 

Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys,
a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)