Toixó

Pau Vidal

 

Sí, senyor. Simplicitat màxima, eficàcia absoluta. Sense dobles sentits ni malentesos. Toixó, que de fet és una forma secundària de teixó, només serveix per tractar algú de gras o obès, i admet solament dues variants: estar gras com un toixó i estar fet un toixó. Directe i inequívoc. Se sol usar en el moment mateix de la ingesta, quan l’interfecte té les mans ben untades de romesco i el plat ple de restes de calçots i encara en demana més; aleshores se sent la veu que trona: “No t’atipis més, que ja estàs gras com un toixó!” Si en el cas de l’expressió equivalent “gras com un bocoi” no hi ha dubte possible sobre la imatge de la comparació, en el cas del teixó cal aclarir que el responsable de la mala fama no és el teixó caní, justament anomenat així per la semblança amb els gossos, sinó el porquí, que recorda el porc. De fet la femella d’aquest animal, la truja, també és emprada sovint com a sinònim de grassa (fins i tot per a mascles), al costat d’altres mamífers il·lustrement greixosos com la foca i la balena.

Contràriament al que les formes podrien fer pensar, el mot toixó no té res a veure amb l’adjectiu toix, que ni li és pare ni família de cap mena. Toix també té un ús despectiu però més aviat culte, en aquest cas per denunciar escassa o obtusa intel·ligència. Es tracta d’un ús figurat de l’adjectiu, que significat ‘esmussat, mancat de tall’.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 181