M’estimo més comentar la dita que ens va fer arribar un oient: qui no pot segar, espigola. «Espigolar» és ‘collir les espigolalles‘, és a dir, ‘arreplegar les espigues que han quedat als camps un cop segats’. Les ordinacions medievals de les ciutats determinaven amb exactitud l’exercici d’un dret quasi sagrat i que encara és vigent, perquè espigolar era la gran oportunitat alimentària dels pobres. A Llucmajor (Mallorca) hi ha un monument en homenatge de Maria Antònia Salvà que representa una nena espigolera. Està inspirat en un poema de l’escriptora que du aquest mateix nom: «L’espigolera».

• Ramon Solsona, A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 240

Qui no pot segar, espigola. Es diu aquest proverbi per blasmar la persona que, com que no pot assolir càrrecs o empreses importants, des de la seva posició o situació personal arramba tot el que pot en benefici propi.
   Hi ha dues coses que deixen ben clar el seu origen: d’una banda, espigolar, en el sentit figurat de l’expressió, vol dir arreplegar allò que un altre ha deixat, i arreplegar d’ací i d’allà. D’altra banda, espigolar és una feina subsegüent a la sega, que consisteix a recollir les espigues soltes que han quedat al camp després de segar i de lligar les garbes. Aquesta tasca solien fer-la dones i nens, i el blat que n’obtenien el donaven a l’aviram. Hi havia, però, algunes comarques on era costum que ho fes tothom i això era aprofitat per la gent pobra i de baixa condició per aconseguir una mica de blat amb el qual heure pa, un fet que sens dubte és l’origen del proverbi comentat.

• Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 66