Definició
L’expressió completa és conditio sine qua non i significa ‘condició sense la qual no’ és possible o vàlida una cosa: o sigui, ‘condició necessària’ o imprescindible. Actualment el més habitual és trobar aquest llatinisme en la forma reduïda sine qua non darrere de la paraula condició.
La condició sine qua non per ser membre d’aquest club és tenir molts diners.
La claredat és una qualitat sine qua non d’un bon estil periodístic.
Usos
Per guanyar els pocs dòlars que ens calen per viure, donem lliçons molt variades: física, química, geometria, botànica, zoologia, història, geografia, francès, castellà. Hem estat temptats de penjar un rètol a l’entrada de casa: «Aquí se enseña absolutamente todo». Ens estimaríem més dedicar-nos a altres coses; a mi, sobretot, que això de donar classes no m’ha agradat mai. Si ens en anéssim al Brasil prop d’aquell parent, podria dedicar-me al negoci de les fustes precioses, que trobo que fa per mi (la modèstia és el meu fort). Però al consolat brasiler les gestions s’allargassen; una de les condicions «sine qua non» per entrar-hi és que no siguis jueu. El sol fet de saber que en aquell país es fiquen també amb aquestes carallades ja ens ha glaçat el desig d’anar-hi.
Joan Sales, a Màrius Torres, carta del 6 d’abril de 1940 des de San Pedro de Macorís (República Dominicana) dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007)Els joves jueus russos lluitaven contra el pietisme dels seus pares i abraçaven la nova fe que avançava a la Rússia tsarista, el socialisme. Theodor Herzl [1860-1904] no aprovava els assentaments que s’estaven fent a Palestina, perquè per a ell la condició sine qua non era que la decisió de la sobirania d’Israel fos presa a escala internacional. Des de Rússia estant, els jueus rodejats d’atacs i pogroms no tenien temps per a qüestions d’alta diplomàcia.
Jordi Gendra i Manel Frau, Identitats en conflicte. Una visió catalana d’Israel (Barcelona: Duxelm, 2009), pàg. 84
Tema de la setmana
Expressions llatines tretes de Hic et nunc. Aquí i ara… encara parlem llatí, de Josep Manuel Udina, Pere Led i Toni Batllori (Barcelona: La Vanguardia, 2013).