El temps en narrativa és un misteri. No és el mateix que en teatre o en cinema, tot i que té punts en comú. Els actors que encarnen un discurs o una acció dalt de l’escenari no poden deixar d’actuar en temps real; el temps del discurs, doncs, equivaldrà al temps real. Però no necessàriament tota l’obra mantindrà un temps de durada de la història que equivalgui al temps real: és a dir, que del començament al final de l’obra, en dues hores podem haver explicat trenta anys de la vida d’un personatge. Com quadrem temps de discurs i temps d’història? Amb l’el·lipsi: a través de grans el·lipsis, el temps «real» del discurs s’adequa al temps accelerat o lent de la història.

Jaume Cabré, El sentit de la ficció. Itinerari privat (Barcelona: Proa, 1999), pàg. 85

L’el·lipsi és un dels recursos més importants per a la construcció de qualsevol relat: consisteix en l’elisió de qualsevol informació que de ben segur que ocuparia un lapse massa important de temps, però que no afegeix res de substancial a la narració que tenim entre mans. Dit d’una altra manera, l’el·lipsi consisteix a saltar-se allò que no fa falta per construir una història. No hi ha cap novel·la, cap conte ni cap pel·lícula mínimament solvent que no faci servir l’el·lipsi, però, si hem de posar-ne un exemple, posarem el més famós de tots: Stanley Kubrick, a 2001: una odissea de l’espai, va batre tots els rècords el·líptics en aconseguir saltar, a penes en un fotograma, dels primats que jugaven amb un os als Homo sapiens sapiens que construeixen naus espacials per recórrer les galàxies. De la prehistòria al futur en menys d’un segon: d’això se’n diu una aplicació extremadament eficaç del principi d’economia narrativa.

Sebastià Alzamora, «L’hora de la poca el·lipsi» (Ara, 22 de desembre del 2012)