Ultra els manuscrits, plat fort del museu, hi ha els retrats i la reproducció exacta de la cambra de treball de Lenin, tal com ell la va deixar per asseure’s a la cadira d’invàlid. La col·lecció d’imatges fotogràfiques de Lenin és abundosa i interessantíssima. Malgrat d’ésser petit i desnerit, Lenin era, segons ara es diu, eminentment fotogènic. Dels seus innombrables retrats —Lenin amb gorra, Lenin sense gorra, Lenin de front, de perfil i d’esquena, Lenin parlant al poble, Lenin parlant amb Trotski, Lenin i la seva dona, Lenin treballant, Lenin de vacances, etc.—, n’hi ha centenars de milions escampats per tot Rússia.

, «L’Institut Lenin» (La Veu de Catalunya, 16 d’agost del 1925), reproduït a Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 32

¿Que no consistia tot l’art de la política a arrenglerar-se amb la màxima discreció possible al bàndol majoritari i evitar en tot moment pronunciar-se a favor d’unes idees massa definides que ho poguessin dificultar? L’única diferència entre ell i aquell soldat desnerit i patètic era, doncs, la ridícula pretensió de voler fer creure i acabar creient-se que ells marcaven el pas a la història quan precisament la seva professió consistia a posar-se al davant de la gent i deixar-se empènyer, modificant quan convenia el discurs; no fos cas que se’ls ocorregués empènyer algú altre. Fer creure a la gent que tant ell com els altres polítics dirigien el país amb idees era certament més noble que intentar imposar-les per la força.

El jardí sense temps (Barcelona: Quaderns Crema, 2004), pàg. 33