Una de les característiques més empipadores dels biopics, o pel·lícules biogràfiques, és la seva mania de voler explicar-ho tot, la vida i miracles del personatge en qüestió en la seva integritat. Doncs bé, encara que fos únicament per això, Truman Capote ja constituiria una temptativa apreciable, ja que l’opció triada pels debutants Bennet Miller (director) i Dan Futterman (guionista) no pot ser més humil, alhora que intel·ligent: centrar-se en el procés d’escriptura d’A sang freda, l’obra mestra del novel·lista nord-americà, deixant de banda la resta de la seva vida.

Carlos Losilla, «Més ‘remake’ que ‘biopic’» (Avui, 26 de febrer del 2006)

La utilització de la música preexistent obeeix a diversos criteris que de vegades responen a les convencions de determinats formats o gèneres com les pel·lícules biogràfiques o biòpics, per exemple quan aquest està centrat en la figura d’un compositor: és evident que en una pel·lícula com Amadeus de Milos Forman (1984) ha de sonar música de Mozart, que a Bird (1988) Clint Eastwood no podia oblidar Charlie Parker, o que a Copying Beethoven d’Agnieszka Holland (2006) és la música beethoveniana la que travessa de punta a punta la cinta.

Jaume Radigales, La música en el cinema (Barcelona: UOC, 2007), pàg. 49