—El xampany, quan el traiem?
   —Després, amb el capó. O amb els torrons, com vulgueu.
   —Jo m’estimo més vi negre amb el pollastre. I vosaltres?
   —Jo també.
   —Sí, sí, com vulgueu. Porta vi negre. A sota la taula de la cuina hi ha una caixa amb unes quantes ampolles.
   —Vegila, que tombaràs el setrill.
   —Per què les volem, les setrilleres?
   —Per l’amanida.
   —No sé quina mania teniu les dones amb l’herba.
   —Doncs tu també n’hauries de menjar més. L’enciam i l’escarola van bé per desengreixar.
   —És obligatori menjar amanida?
   —Avui és Nadal. No hi ha res d’obligatori.

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 50

La paraula setrill era del tot normal en el valencià de la segona mitat del segle XX, perquè n’hi havia en totes les cases. El canvi de setrill per una paraula del castellà (vinagrera) s’ha produït pels restaurants, que varen introduir uns aparells diferents (i més menuts) que el setrill tradicional (de mig litre o d’un litre). Notem que el nom vinagrera comporta donar preferència al vinagre sobre l’oli, cosa que està poc d’acord amb la psicologia valenciana: per a adobar una ensalada, l’oli és imprescindible; en canvi, el vinagre és opcional (i molts no se’n posen). Si en compte de traure un setrill, recorrem a un aparell que conté oli i vinagre, el nom adequat és setrillera.

Abelard Saragossà, El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic (Alzira: Bromera, 2010), pàg. 207