Definició
Composició poètica confegida amb versos (o fragments de versos) preexistents que pren un sentit allunyat dels poemes originals d’on han estat extrets. També es consideren centons els refranys apedaçats com ara «qui menja sopes no ocupa lloc» o bé «el saber se les pensa totes».
Etimologia
Del llatí cento, -onis, una mena de capa feta amb pedaços d’altres robes. Per analogia va donar nom a aquest artifici verbal.
Usos
El principal impulsor d’aquest gènere poètic seria un prolífic poeta llatí del segle IV anomenat Dècim Magne Ausoni (310-395, aprox.), que n’estableix les regles del joc: el centonista pot manllevar versos sencers o fondre dos hemistiquis en un sol vers, però mai no pot prendre dos versos seguits d’un mateix autor. En definitiva, ni pot manllevar més d’un vers seguit ni menys de mig. Després d’Ausoni el terme centó es va aplicar a tota mena de pastitxos o popurris musicals, prosaics, dramàtics o discursius i l’edat mitjana, durant la qual el concepte d’autoria era molt poc acusat, en va anar plena.
Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 289-290
Tema de la setmana
artificis verbals trets de Verbàlia 2.0, de Màrius Serra