Parla d’una vida molt moguda, de patiments, malalties, xocs i desequilibris, però en cap moment en fa un drama, sinó que s’arma d’ironia, d’un sentit de l’humor efectivíssim, i em ven la moto que vol. I no ho fa només als llibres. En directe [Amélie] Nothomb segueix el joc, i repeteix una vegada i una altra les anècdotes que qui sap si són certes o fruit de les tres o quatre hores que passa cada dia davant d’un full en blanc. I això ens fascina. Ens aixeca la camisa i encara badem. L’autora ens continua venent la ficció fora del llibre.

Tina Vallès, al blog L’aeroplà del Raval, 5 d’abril del 2006

A Catalunya, l’administració pública sembla haver entrat en una espiral de mentides que sembla no tenir aturador. S’ha desbocat i està totalment fora de control. Jo crec que ja se’ns ha fet crosta. Menteixen pels descosits. Com que moltes coses comencen a fallar i no saben com arreglar-les —perquè sovint els que les administren necessiten un manual fins i tot per posar-se la gorra—, s’han d’empescar sopars de duro. Un dels àmbits en què més ens aixequen la camisa és amb tot el que té a veure amb el medi ambient —perquè ser antiverd està mal vist—. La limitació d’anar a 80 km ja és un insult a la intel·ligència del ciutadà. Tant és que estudis tècnics fets arreu assegurin que aquesta mesura és inútil.

Xavier Roig, La dictadura de la incompetència (Barcelona: La Campana, 2008), pàg. 153