Al mas es va fer estimar de tothom. L’oncle era més reconsagrat, com deia la tia, i feia la seua vida sense compliments, però masovers, criats, fins i tot rodamons i captaires, li tenien el cor robat. Feia tantes preguntes i de tantes menes que, per contestar, primer reien, deien «Fosca!», i després, a poc a poquet, anaven dient uns raonaments que no ho eren gaire, i ell els discutia:
   —Vull saber per què, no per a què. Si pregunte per què raja l’aigua de la sèquia, vull saber-ne el motiu, i no que em digueu que per a regar… —I els altres, encara reien més.

Isabel-Clara Simó, Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983]), pàg. 116

El grup es dispersà. Qui anà a cercar el marit; qui, una copa o bé a menjar un bocinet de formatge, una mica de pa amb caviar, que no tenia gust de res… Dues o tres que quedaven recordaren el notición de la generala.
   —Jo no he entès res.
   —Fosca! Jo sí: que es governador que havia de substituir en Peregrino és mort.
   —I que ara donen un còctel en honor seu.
   —Ho trob com a macabre.

Jaume Vidal Alcover, Les quatre llunes (Barcelona: Selecta, 1969)