Quan no es pot convertir la víctima en culpable, un truc molt socorregut és buscar un enemic a qui fer responsable de tots els mals que afligeixen una societat. Se’n diu boc expiatori. Al principi, el truc funciona, però a la llarga porta males conseqüències, perquè no resol res, sinó que acaba atiant els mateixos mals que pretenia calmar. Un exemple d’això el tenim, des de fa tant de temps que sembla sempre, en la qüestió de la llengua dels valencians.

Enric Sòria, «València 2000» (El País [Quadern—Comunitat Valenciana], 2 de desembre del 2004)

Sovint oblidem la influència que un home de talent —i l’Ors ho era— té sobre el país. La mania d’atribuir gran importància a les masses ens fa passar per alt el fet certíssim que les masses rarament es mouen si algú no les atia; i que, al seu torn, els qui atien les masses ho fan en nom d’uns principis que han begut en fonts més altes. Així, de graó en graó, es pot trobar l’origen d’un moviment fabulosament extens en un sol home. Prat de la Riba comparava aquest fenomen al dels cercles concèntrics que es produeixen a la superfície de l’aigua partint d’un impacte inicial. El cas de l’Eugeni d’Ors és un dels més curiosos que ofereix la nostra història literària.

Joan Sales, «Els òrsides» (Quaderns de l’Exili, núm. 12, març-abril 1945)