—En aquestes nits tan fosques, et fots de nassos contra qualsevol cosa…
   —Un estretall del carrer.
   —Una pilastra.
   —Un puny.
   —Un bastó…
   —I de camí et fas un trenc.
   —Un xiribec.
   —Un trau…
   —Després del tossoló vénen els planys.
   —Les queixes.
   —Els gemecs.
   —Tanmateix, Déu ens guard d’un ja està fet.
   —El xicot, però, no s’escaliva.
   —Avisar-lo és perdre el temps.
   —Ja li ve de família —conclogué, fatalista, el Praxedes, sacsejant el cap, quan ja l’Horaci eixia del cafè, i Salomé, la cotorra, excitada per la xerrameca, esquellejava, impúdica i procaç:
   «Visca la gresca,
   visca la gresca
   i el tafanari
   de la Francesca».

Jesús Moncada, «Amarga reflexió sobre un manat de cebes», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988)

L’altre era més alt que tu, i bastant més gros, i de l’ensopegada en sorties rebotat de morros per terra, i amb un xiribec al cap, i amb sang al nas, i de seguida ens portaven corrents a la font que hi havia a l’altra punta del pati, i ens posaven el cap tot sencer al raig d’aigua freda de la font, i ens xopaven ben xopat el clatell, i de seguida se’ns tallava la sang del nas, i de seguida tornàvem a perseguir la piloteta goril·la, i quina mala sort que de seguida sonés el xiulet i prou piloteta goril·la i prou pati i cap a classe com si res, quina mala sort!

Francesc Macià i Barrado, Pirates (Valls: Cossetània, 2000), pàg. 22