El primer de febrer [de 1939] vam arribar al poble rossellonès del Voló, on ja ens esperava el filòleg Pompeu Fabra. Ell, acompanyat de la seva esposa i de les dues filles, faria de conductor de la nostra comitiva errant. Abans d’anar a sopar a una fonda, férem tots plegats una volta pel poble. Aturats com criatures davant de l’aparador d’una botiga d’ultramarins, plena de paneres de fruita i verdura, vaig sentir una veu darrere meu que deia: «Oh! Patates! I sense haver de fer cua!». No n’hi havia per a menys: en qüestió de mesos, el pa i les patates havien esdevingut tot un luxe, a Barcelona, una delicadesa a l’abast de ben pocs. Tot i que aquella exclamació havia estat pronunciada per riure, ningú no ho va fer.

Elvira Elias, Una senyora de Barcelona (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), pàg. 99

Estava treballant la Lolita un dia i entra per la porta un comercial venent pollets. La botiga era una botiga d’ultramarins on es venia de tot, des de detergent fins a ous i una de les coses que venien eren pollets. I qui era aquest comercial que els venia aquests pollets? Doncs era un senyor que venia de Barcelona i que tenia 25 o 26 anys. I venent pollets, va conèixer la meva mare.

Montserrat Nebrera a Sempre hi ets. Els polítics catalans parlen dels seus pares, d’Adam Martín Skilton (Badalona: Ara Llibres, 2010)