Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d’esquelets elegants
d’avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.

, «Confessió», dins Memòria I (Barcelona: Lumen, 1979)

—Deixa’m agafar-te de bracet perquè ahir a la nit se’m va torçar el peu i he quedat baldada. No sé si caldrà visitar el metge.
   —No li facis mica de cas, Maciana —li mormola Encarna Llansó amb veu cavernosa—, que les coses que passen a la meva germana les té molt merescudes. És una tarambana. Es va passar tota la nit traient els homes a ballar com si fos una noieta. No té mica de coneixement.

Doi (Barcelona: Empúries, 1990)