Tarambana, tarambanada, tarambanejar

No crec gens que tarambana sigui manllevat o imitat del castellà, per més que allí també s’usi en llenguatge familiar (també en gallec i en algunes bandes d’Amèrica diuen un tarambanas); amb tot i que Fabra no el vagi admetre en el Diccionari General (però no fou un oblit? car bé l’inclogué en el Diccionari Ortogràfic, i tarambanada i tarambanejar). En castellà ha tingut menys ús literari, i no s’hi registrà fins al 1817. […] Jo no hi he percebut mai regust acastellanat, ni he sentit dir tal cosa a ningú.

El fet és que l’han usat escriptors de llenguatge pur com Narcís Oller («no se l’escolti pas a aquest tarambana —s’apressà a respondre la dispesera»), o Emili Vilanova («uns baliga-balagues que no es cuyden més que de fer lo tarambana amb les minyones»); Ruyra ja l’usava en Marines y boscatges: «Dóna bo, de banyar-se en una nit d’estiu com aquesta; vostè s’haurà rigut dels meus capgirells; veritat? No, no m’ho negui: això no és cap mal: jo també me’n ric; m’agrada criaturejar: sap? Sóc així… tarambanota—. I riu que riu! — —Sap què li anava a proposar, ara? Una calaverada: res, que vostè fóra un bon company per a nedar de parella — vostè no em coneix a mi, ni jo a vostè — més simpàtica l’aventura, oi? Una tarambanada bonica, una gran idea, com totes les meves—. I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria trastornadora», La Xucladora (Pinya de rosa).

Joan Coromines, entrada TARAL·LA, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII, pàg. 303

Torneu a tarambana

Mot relacionat