Entretant, la reina va sentir-se morir i va cridar el príncep al seu costat. En dir-li adéu tingué un colp de tos i li va caure la cabellera, que era postissa.
   Enfurismat, el rei no volgué anar al soterrar de sa mare. Després digué que no voldria casar-se, puix que les dones eren traïdores i mentideres.

, «Els cabells», dins El retorn del nàufrag professional (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 50

S’aprecia amb claredat l’estil dels seus primers portaveus, el dramaturg Václav Havel, que arribaria a president de la República Txeca, i el filòsof Jan Patocka, que moriria el mateix any 1977 a conseqüència de diversos dies d’interrogatoris forçats. Segons relata la seua filla, el soterrar també va ser controlat per la policia mitjançant càmeres de vídeo desplegades pel cementeri que gravaven els assistents, molts dels quals eren poc després acomiadats de les escoles i del treball.

Emília Bea, «Jan Patocka», dins Testimonis del segle XX (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), pàg. 46