Un cop explicat el motiu de la mort de la tieta, les nenes no s’ho poden creure: però no la veurem mai més? I aquest mai més sona tan rotund que ens esclafa. Però he de contestar la veritat, que no la veurem mai més. La Berta es posa a plorar immediatament i les llàgrimes li surten disparades dels ulls com en els dibuixos animats. L’abraço i li acarono el cabell i ella va somicant: «No vull que s’hagi mort, mami…». La seva germana li pregunta per què diu «mami». A mi també m’ha estranyat, sempre m’han dit mare… i la petita Berta, encara amb les galtes plenes de llàgrimes, diu: «És que no sé què passa, que quan ploro, el cos em demana que digui mami…».

Sílvia Soler, «Els nens i la mort» (Avui, 4 de febrer del 2006)

A la una em van pagar i vaig anar cap a casa corrent pels carrers i quan vaig travessar el carrer Gran, de poc que vaig a parar a sota d’un tramvia, però no sé quin àngel em va salvar d’aquell perill. Els nens no havien fet cap malesa. La Rita dormia a terra. I el nen, així que em va veure, se’m va posar a somicar.

Mercè Rodoreda, La plaça del diamant, XIX (1962)