En cada passatge hi ha l’afirmació o la negació de tota la ciutat. Si la metròpoli es defineix pels vianants i els vehicles, la velocitat o el trànsit, el passatge els ignora, els posa en escac o —si més no— entre parèntesis. Quan ets en un passatge no ets ni en un camí ni en un carrer, la ciutat encara no ha evolucionat definitivament, el temps és antic, en pausa, lleument ritual. Els passatges són portals temporals: llocs fronterers que donen accés a la psicociutat, la dimensió emocional i simbòlica que construeixen els ciutadans, sovint oposada a la dels polítics i els urbanistes. Els passatges són també passatges de llibres, citacions, fragments que representen un tot fragmentat. Els passatges són, en fi, passadissos, hipervincles, túnels, dreceres, marrades, entre dues coses o dos conceptes que semblaven no tenir cap mena de relació: pensament lògic i pensament màgic, perquè l’antítesi posa necessàriament a prova la intel·ligència.

Jordi Carrion, Barcelona. Llibre dels passatges (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2017)

El vol del mirador escàs que protegeix el músic ja no resulta suficient per a estalviar-li la mullena, així que ha de córrer a guardar l’instrument a la funda i a tancar la caixeta d’havans que fa de receptacle de la generositat dels vianants. Dubta un instant, si adreçar les passes al passatge cobert que comunica el bulevard amb la plaça de la Vila i continuar-hi amb la feina, com fa sempre que plou, o si donar-se un descans i deixar-se caure pel bar de Remigi i mirar d’escalfar-se el cos, i qui sap si també l’esperit, amb una bona copa de vodka. Finalment, decideix que està més a prop el bar i que, amb l’aigua que cau, és una temeritat provar d’acostar-se al passatge.

Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini (Barcelona: Proa, 2009)