—Només conviden ximples que donen feina… Aquest pelacanyes se’ls ha ben enganxat. Va vestit com un perdis. ¿I sap com dorm? A l’inrevés. Amb el cap als peus. La Mariona, que és la que fa la seva habitació, no s’ha pogut estar de preguntar-li per què dorm d’aquesta manera. Cada dematí troba la gira i el coixí als peus. Ell li ha dit que si dorm amb el cap a la banda d’on surt el sol no pot tancar l’ull en tota la nit. ¿Ho ha sentit a dir mai, vostè?

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967)

Cercant pis. Els embulls de les immobiliàries, el verí dels empleats de banc, les barriades obreres plenes de forasters. Una gran oportunitat per entendre la negror de la pobresa.
   Els perdis com jo, aquells que als quaranta-vuit anys no tenen ni un duro, aconsegueixen de tant en tant aquesta purga de vanitat.
   —On vas, pobre pollós? —diuen els ulls de l’empleada.
   «Ets un entabanat», em deia el meu pare quan demostrava el meu nul instint pràctic. Tenia raó, però jo seguia a la lluna, molt interessat a tastar les conseqüències finals del meu desastrós caràcter.

Guillem Simó, En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2004 (Barcelona: Acontravent, 2016), pàg. 394