Em sembla que alguna vegada ja vaig explicar l’anècdota del torero que va escriure al president del Consell de Ministres demanant-li que li toqués la grossa. Tothom va riure. I va resultar que li va tocar el segon premi. Ho va saber el president del Consell i aleshores —el fet està recollit en una miscel·lània alacantina— va enviar al torero aquest telegrama: «La grossa ja estava compromesa amb antelació. Només li he pogut aconseguir el segon premi. L’any vinent, escrigui’m amb més temps si continua interessat a rebre el primer premi. Salutacions. Práxedes Mateo Sagasta.»

Josep M. Espinàs, «Ja sé que no em toca la grossa» (El Periódico de Catalunya, 21 de desembre del 2006)

«Fa cinc anys em van caure a les mans uns versos d’una fosca bellesa», diu Sara T. Ha començat puntualment la seva dissertació davant d’una sala completament buida. Però, tal com el màgic Flautista s’enduia darrere seu corrues de rates i d’infants, les seves paraules han començat a suscitar, com eixit de sota les pedres, un seguici estrany i bigarrat de personatges que van prenent seient davant seu sense ordre ni concert. La narradora d’aquest relat —o, més ben dit, d’aquesta estranya miscel·lània de relats diversament teixits, que es desplegarà al llarg de les pàgines que segueixen— contempla, per un moment, aquest personatge seu que és Sara T. mentre s’enfronta al seu malson.

Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 13