La meva mare em solia contar que quan ella o la mainadera em treien, amb el cotxet, a passejar, les parelles d’enamorats que trobaven s’embadalien davant les meves galtes. Les senyoretes em feien festes i em deien les coses estranyíssimes, amb l’estranyíssim so de veu que hom utilitza per a parlar amb les criatures. Després, miraven el jove que tenien al costat, amb una mitja rialla, volent dir:
   —Vejam si serà com aquesta la que em faràs…
   El jove devia abaixar els ulls púdicament, amb un aire de modèstia i d’exquisida urbanitat. Potser pensava:
   —Hi farem el que podrem…
   Em fa gràcia de pensar que no vaig haver de fer res més que néixer i sortir a passeig pels carrers per provocar idees elevades i moviments de qualitat als habitants de la meva vila natal. De gran, no he pas arribat mai a produir uns resultats tan escaients i admirables.

Josep Pla, 9 de març de 1918, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)