Havia dit a la padrina que anava a passejar amb dues amigues. De fet no era cap mentida. Les amigues, col·laboradores, van estar d’acord a anar fins a l’ermita, era un camí estret i ple de revolts, tot estava calculat per no trobar-se cap carro de tornada, ningú els havia de veure. Era un horabaixa amable, calor de finals de maig, llum i primavera. Quan feia uns deu minuts que havien deixat el poble se’l van trobar, esperava assegut a una pedra, a l’ombra d’un garrofer esponerós. Quan ella el va veure se li va accelerar el cor.

Maria Escalas, Abans que el teu record torni cendra (Barcelona: Ara Llibres, 2016)

La Bàrbara tenia una manera de mirar captivadora, el cos flexible, els cabells esponerosos i era generosa regalant abraçades, carícies i petons.

Maite Carranza, Paraules emmetzinades (Barcelona: Edebé, 2010)