Pau Vidal

De tots els epítets que burxen en la ferida de la mandra, una de les més universals, dropo, gandul, matapà, vagarro, esquenadret i altres, el primer és un dels més difosos, per més que un purisme mal entès s’entesti a privilegiar la forma secundària dròpol/a. Tots comparteixen una forma de sonoritat o altra que els converteix en eficaces armes escopívoles (contra el fill adolescent, el marit indolent…), però el dropo gaudeix sense cap mena de dubte de l’etimologia més curiosa: provindria del llatí hydropĭcus, i aquest, del gr. hydrōpikós ‘hidròpic’, derivat de hýdrōps ‘hidropesia’, compost de hýdōr ‘aigua’ i ōps ‘aspecte’, a causa de la feixuguesa de moviments dels malalts hidròpics, que es veu que són els que retenen massa quantitat de líquid al cos.

Maganto, usat a l’extrem més meridional del país (Elx, Guardamar), afegeix al bon so de la família un dring de bellesa mineral.

Quant a les femelles, la més apreciada de la colla és la gandula, que ha donat nom a aquest invent sensacional per fer la migdiada a la terrassa o la voreta de la piscina. O hauria de dir era, perquè una ratxa de catanyol fa tres o quatre anys que malda per convertir-la en una bàrbara, i juraria que incòmoda, tumbona.

En Jim era un dropo. Ho torno a escriure perquè sona bé –una mica com el començament d’un conte de fades–, com si en Jim fos encantador. Fa que me l’imagini amb una cara rodona i agradable, amb tota mena d’herbes i verdures sortint-li de sota la gorra. Però en Jim era llarg i prim i caminava doblegat endavant de tant inclinar-se sobre les taules de billar, i era allò que al nord igualitari en dirien un desvagat. “Dropo” és el nom que es dóna a tota la irreductible Confederació a aquell qui es passa la vida conjugant el verb gandulejar en primera persona del singular: jo gandulejo, jo he gandulejat, jo gandulejaré.

F. Scott Fitzgerald, “El dropo”, dins Contes de l’era del jazz, traducció de Xavier Pàmies, Edicions 62, 2009

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014)