Això sí, quan s’acomiadaven, després d’un sopar molt bo, la negra de cabells llargs i trenats es va insinuar:
   —Vols que ho provem?
   —Provar què?! —va exclamar la Mari, que ho havia entès perfectament, perquè la veïna li acabava d’acaronar l’entrecuix amb la mà.
   La Mari, que havia begut fins emborratxar-se, es va deixar fer.

Iolanda Batallé, El límit exacte dels nostres cossos (Badalona: Ara Llibres, 2011)

Quan arribo a casa em miro en Joan i penso si arribarem a estar tants anys junts com els meus pares. Si ens estimarem tant i tan malament com ells. M’acosto pel darrere i l’abraço, desitjant que, sigui com sigui, puguem envellir junts i mortificar-nos l’un a l’altra com dos vellets remugaires que…
   Tot d’una, em noto una mà a l’entrecuix.
   —Vols guerra, eh? —em diu amb la veu ronca, sense girar-se.
   El missatge s’ha mal interpretat. No. No volia guerra: volia un vespre tranquil i romàntic, tendre, tots dos asseguts al sofà imaginant com serem quan siguem vells.

Sílvia Soler, 39+1 (Barcelona: Planeta, 2005)